El sol començava a baixar, tenyint el cel d'aquell coure intens que sempre havia enamorat a en Dakarai i que ara projectava una llum càlida sobre el cavall que estirava el carro. L'animal semblava elevar també la mirada per contemplar aquell paisatge encès i li va arrencar un somriure a l'ancià, mostrant unes dents blanques com perles, enveja de tots els qui l’havien conegut, i que ara s’emmarcaven amb una barba majestuosa com flocs de neu. Aquella blancor contrastava amb la seva pell d'atzabeja i li donava un caire carismàtic.

En Dakarai coneixia bé l’Old Federal Road, una carretera, com moltes altres d’Alabama i Geòrgia, caracteritzada per la pols d’argila vermellosa que ho cobria tot. Amb la polseguera del carro, ja portava els pantalons de lona i l’armilla tenyits i el cavall lluïa les potes enfangades del mateix color. Aquella calma, però, contrastava amb la primera vegada que en Dakarai s’havia vist cobert per aquella pols, quan, a la dècada de 1850, l’acabaven de separar dels seus pares. Aleshores no anava dalt d'un carro, sinó al darrere, caminant descalç en filera juntament amb altres esclaus encadenats, en direcció al cor del Black Belt, la regió cotonera més important dels Estats Units. Al jove Dakarai se l’emportaven a quilòmetres de casa per treballar a la plantació del senyor Hollingsworth, un dels homes més poderosos de l’Estat.

Allà va viure la maldat intrínseca que s’apodera dels homes quan se’ls concedeix un poder absolut. A part dels amos blancs, de qui ja coneixia les males arts, el que més el va horroritzar van ser els esclaus domèstics. Aquells que servien a la Casa Gran se sentien per sobre dels esclaus de camp com ell i, en ocasions, podien arribar a ser més cruels que els propis amos.

En Dakarai mai va acceptar aquella vida. Tot i ser un bon treballador, sempre va renegar de la submissió. S'atrevia a plantar cara al capatàs per defensar la seva dignitat i la dels seus companys quan els feia treballar sense treva sota un sol implacable, o quan tenien les mans tan tallades i infectades que era impossible agafar una sola beina de cotó més. Aquella rebel·lia li va dibuixar a l’esquena un mapa de cicatrius, testimoni de les fuetades rebudes, encara que ell mai els va voler donar la satisfacció d’un sol crit.

A mesura que es va anar fent un home, però, la força guanyada amb el treball dur va esculpir una figura imponent i la seva bona presència no va passar desapercebuda per a la senyora Hollingsworth, que va insistir que deixés el camp i comencés a treballar a la Casa Gran. L’aspra lona foradada que el vestia va donar pas a un cotó blanc, suau i impol·lut, i les sabates ja distingien el peu dret de l'esquerre. Per primera vegada en anys, els seus peus no sagnaven. Però aquella disfressa no el feia encara un home lliure, més aviat un objecte de luxe de la senyora, exhibit entre la delicada porcellana xinesa i l'opulència de les catifes perses.

Aquell canvi acabaria marcant el seu futur. Un matí, mentre netejava la taula poc després que el senyor hagués acabat d’esmorzar, hi va trobar doblegat el Montgomery Advertiser.

El diari parlava de la Proclamació d'Emancipació, una notícia que Hollingsworth evidentment havia amagat als seus esclaus. En Dakarai, que a base d’observació i talent havia après a llegir pel seu compte, va recórrer amb la mirada aquelles columnes prohibides que explicaven com molts negres fugien cap a les línies del Nord. Aquella mateixa nit ho va compartir amb els companys en qui sabia que podia confiar i, junts, van emprendre la fugida cap a la llibertat.

Amb llàgrimes als ulls recordant aquell passat, es va treure el barret de feltre i va aturar-se davant del que un cop havia estat la seva presó. Se la va mirar en silenci; la Casa Gran, ara envellida i decrèpita, ja no semblava tan imponent. Va donar gràcies per haver estat capaç d’aguantar, conscient que no es podia considerar un home lliure en un món que encara mirava amb recel la seva pell. Va estirar les regnes i va reprendre el camí; encara quedava molt per lluitar.

Selection of writings for the Narrative Studies Program

—Lia, ets conscient que estem vivint un esdeveniment històric? Això ho van veure també fa milers d’anys els antics grecs o els xinesos de la dinastia Han —va preguntar-li emocionat a la seva filla.

—Sí, pare —va assentir ella, contenta i orgullosa, mentre s'ajustava millor els binocles.

Era el 10 d'abril de 1986 i pare i filla observaven des del Highgate Hill com aquella llum brillant semblava suspesa al cel fosc de Brisbane.

—No t’oblidis de demanar un desig —va fer el pare—. Però no el diguis en veu alta, és molt important perquè es compleixi —va afegir mentre li picava l’ullet.

Ella no se n’havia oblidat pas i ja havia demanat el desig que tenia pensat des de feia mesos, quan el seu pare li va explicar la història d’aquell cometa i li va preguntar si voldria que l’anessin a veure junts quan tornés a la Terra.

—Saps, abans els cometes eren presagis d’alguna cosa molt dolenta. A l’edat mitjana se’ls considerava una mena d’estrella en flames que amenaçava el món amb fam, plagues i guerres —li havia explicat, mentre aixecava les mans al cel i obria molt els ulls, com si estigués recitant una tragèdia grega—. Es deia que per a les princeses significava la mort; per als estats, inevitables pèrdues; per als pastors, ruïna; per als pagesos, èpoques de desgràcies; per als mariners, tempestes; i per a les ciutats, traïcions civils!

La Lia va esclafir a riure veient el seu pare amb aquell posat tan solemne i teatral, però se li van quedar gravades al cap aquelles paraules i a mesura que passaven els dies li va començar a donar molta importància al fet de poder observar el cometa amb el seu pare. Ella sempre havia estat molt interessada pels planetes, les estrelles i l’astronomia en general, i havia llegit molt sobre les missions a la Lluna. Poder veure un cometa com aquell li semblava una cosa única que no es volia perdre per res del món.

El pare li va explicar també el perquè rebia aquell nom. Edmond Halley, un astrònom, matemàtic i físic anglès, va ser el primer que va descobrir que els cometes albirats el 1531, el 1607 i el 1682 eren el mateix i va ser ell qui va predir que tornaria a ser visible setanta-sis anys després. També li va aclarir a la filla que es tractava d’una roca de pols i gel que, quan s'acosta al Sol es comença a desfer i crea aquesta cua tan bonica.

Després d'aquella nit, el Halley va seguir el seu viatge cap als confins del sistema solar, allunyant-se lentament de la seva estrella. Mentre el cometa creuava l'òrbita d’Urà, la vida de la Lia també seguia la seva pròpia òrbita i els binocles van deixar pas als llibres de la universitat, als primers amors i als viatges amb els amics. El rellotge còsmic seguia el seu curs i aquell desig secret va quedar guardat en un petit racó de la seva ànima.

Van anar passant els anys i el cometa arribava a l’afeli, iniciant lentament el camí de tornada, mentre el món continuava girant entre guerres i paus, crisis econòmiques i avenços tecnològics. Paral·lelament, la Lia havia anat teixint la seva pròpia història amb noves feines, nous vincles i nous naixements, fins a convertir-se, gairebé sense adonar-se’n, en una dona de vuitanta-cinc anys. Ara tornava a observar el firmament i una llàgrima, tan brillant com el cometa que creuava el cel, li queia lentament. El desig que havia demanat quan era una nena s’havia complert i tornava a viure aquell moment amb el seu pare que, amb cent quinze anys, davant seu, mirava cap amunt assegut en una cadira de rodes. Ella no ho veia, però ell també tenia els ulls humits en aquell instant. El seu desig també s’havia complert i la seva filla tornava a gaudir del cometa, ara envoltada de fills i nets.

—T’ho creuries si et dic que vinc del futur? —em va preguntar el nen, d’uns dotze anys, que s’havia assegut al meu costat a l’autobús.

—I per què no m’ho hauria de creure? —li vaig deixar anar, girant-me cap a ell amb un somriure de circumstàncies, disposat a seguir-li el joc per entretenir el trajecte.

—No crec que sigui gaire habitual trobar-te amb algú que ve del futur, no? —es va sorprendre. L'expressió de murri li va canviar per un instant—. T’havies trobat algú del futur ja? —va afegir, mirant-me fixament.

—No, la veritat és que ets el primer —vaig admetre, divertit, pensant que el nano tenia ganes que algú li donés conversa amb aquella història—. Però imaginava que algun dia podria passar. De quina època vens, si es pot saber?

—Vinc d’aquest mateix dia, però del 2041. És a dir, d’aquí a quinze anys —va dir, mentre tornava a clavar els ulls a terra.

—Ostres! —vaig fer, forçant una expressió de sorpresa que em va quedar una mica massa exagerada—. I com t’ho has fet per viatjar fins aquí?

—La meva mare porta anys creant un aparell per viatjar en el temps. El vaig agafar sense permís per provar-lo i vaig venir a parar aquí. Però… ara no sé com tornar. No em funciona…

—Això sí que és un problema! —vaig respondre. Al mateix moment, em vaig adonar que potser l’estava tractant com si tingués cinc anys, en comptes de dotze. Vaig asserenar el to, buscant una complicitat més realista—. I com és aquest aparell? És una mena de màquina complexa, com les que surten a les pel·lícules de ciència-ficció?

—No, és com un rellotge —va dir. Es va arremangar la màniga de la jaqueta amb un gest ràpid i em va ensenyar el rellotge de polsera que portava.

Tenia una pantalla fosca, elegant, molt semblant a qualsevol smartwatch d'alta gamma dels que es poden comprar a qualsevol botiga, tot i que el material de la corretja era una mica diferent i més estreta de l’habitual.

—Ah... i des d’aquí tu li programes on vols viatjar? —vaig demanar, fixant-me en els detalls de la pantalla.

—Sí. Però no sé què passa... quan hi torno a posar la data d’on he vingut, no reacciona com tocaria.

Per un instant, la rotunditat de les seves paraules i aquella mirada tan profunda em van fer entrar tant en el paper que gairebé m'ho vaig creure. De seguida, però, vaig apartar aquella idea absurda. El noi m’estava prenent el pèl amb una imaginació desbordant i només volia jugar. Vaig decidir continuar estirant el fil, mentre l’autobús s'acostava a la meva destinació.

—Vaja, doncs quin contratemps… I quant temps portes aquí, al 2026?

—Unes quatre hores —va dir, consultant l’hora a la seva “màquina del temps”.

—I com és que has decidit venir justament a aquest any? —vaig preguntar, mirant de trobar-li una esquerda al seu guió.

—Només estava provant com funcionava, no tenia cap intenció concreta… —va murmurar. Llavors va girar la cara cap a la finestra i em va semblar veure com se li humitejaven els ulls de debò.

Aquest gest em va desarmar. El joc s'estava convertint en una altra cosa; potser el nen s'havia perdut de debò, s'havia escapat de casa o tenia algun problema seriós.

—I què penses fer, ara? —li vaig preguntar, ja amb una preocupació autèntica, mentre s’anunciava la meva parada.

—A quina parada baixes tu? —em va tallar ell, sense respondre.

—A la següent. He quedat amb una persona —vaig dir, sense intenció d’estendre’m.

—Una persona especial? —va demanar, mirant-me de reüll.

—Bé, sí —vaig dir—. És una noia que estic coneixent, es diu Marta —vaig acabar admetent, amb la intenció que entengués que tenia una cita important.

L’autobús va frenar, les portes es van obrir i vam baixar tots dos. Tot i que continuava pensant que la història del futur era una fantasia, el noi semblava tan desemparat que em feia una pena terrible deixar-lo allà sol.

—Escolta, et puc ajudar d’alguna manera? Vols que truqui a algú? Als teus pares, a la policia…?

El nen em va mirar i va negar amb el cap.

—No et preocupis, ja m’espavilaré. Només diga-li a la Marta a veure si pot crear el rellotge uns anys abans —va somriure i va tornar a pujar a l’autobús.